Tot va començar a la passada Jornada Mundial de la
Joventut a Sidney l’any 2008. Sí, enmig de la espectacular obra creadora i la
naturalesa exòtica de les terres australianes, vaig descobrir el bon Amic
Jesús.
Concretament en una meravellosa església de Melbourne en una llarga nit de
vetlla al Santíssim Sagrament el Senyor va treure’m la vena que hem tapava els
ulls. La vena era la meva autosuficiència, l’orgull, la vanitat, la manca
d’humilitat... que m’impedien que m’adonés que Jesús havia estat des de sempre
el meu millor Amic, fidel i inesperable.
Davant la Santa Hòstia les llàgrimes és van vessar. No era el primer cop
que acompanyava Jesús Sagramentat. Però aquest cop era diferent ja que no
contemplava Jesús com un personatge històric, sinó Jesús l’Amic a qui jo
buscava sincerament sense saber que ja l’havia trobat.
Les llàgrimes no eren de tristesa, sinó d’alegria i d’admiració. Jesús era
el meu amic que havia compartit amb mi cada alegria, dificultat i obstacle.
I immediatament, sorgia de dintre del cor la següent pregunta: Perquè no
m’havia donat compte abans que Jesús era el meu bon Amic?
Davant la presència real de Jesús en la Custòdia, és ben difícil
enganyar-se un mateix. Dins meu s’havia quina era la resposta. El meu cor
desconfiat es tancava a la radicalitat de la Paraula del Senyor i a la força
renovadora de la seva gràcia. En una paraula, es tractava de la por.
La por a viure amb plena coherència i sense esquerdes els ensenyaments de
Jesús. Por a tot allò que hauria de canviar o renunciar en la vida. Por a
descobrir el rostre amorós de Crist.
El Senyor esperava amb silenci el meu si. El meu si a Ell per deixar-lo
entrar en el meu cor. Gràcies Senyor pel gran do de la llibertat, sense ella no
podem estimar. Però quina responsabilitat més gran per l’home fer un bon ús de
la llibertat, està en joc la seva felicitat.
Finalment, les jornades a Sidney, van concloure i vaig tornar a la vida
quotidiana. Aquell any era un tant especial perquè havia acabat la carrera de
dret i en breu començaria un màster i alhora, treballaria als matins a la
Fargueta.
Els dies transcorrien amb absoluta normalitat i aparentment res no havia
canviat. Però el meu cor estava transformat perquè m’havia trobat amb Crist. A
partir d’ara, les estones d’oració eren trobades apassionades amb el meu Amic
bo i fidel.
I així, de mica en mica, la gràcia de Déu rebuda a les Jornades de Sidney
anava creixent i donant els seus fruits silenciosament. Si tú trobes un tresor,
l’abandonaries? Estaries boig si ho fessis oi? Doncs Crist és el meu gran
tresor i m’acompanyava allà on anava.
Jesús i jo fèiem plegats el camí diari. El Senyor em feia costat en la
feina i a cada nen a qui donava de menjar, renyava o jugava amb ell, veia al
meu bon Amic.
En els estudis m’esforçava per ser l’estudiant que a Jesús li agradaria. A
casa li demanava que reproduís en la llar l’amor de la Sagrada Família. En les
amigues, pregava perquè el Senyor abracés i estimés a les meves amigues perquè
només Ell sabia donàr-li’s l’amor que els seus cors anhelaven. A l’Esplai cada
dissabte em posava a les sabates d’un nen i lluitava per aprendre que només
s’estima de debò quan es cuiden els petits detalls.
El temps passava i el Senyor a cada pas vessava en abundància la seva gràcia.
Ara fent una ullada endarrere me’n adono de com he estat beneïda pel Senyor.
He conegut i he assaborit l’autèntica i compromesa amistat. Gaudint d’una
sana, alegre i divertida joventut. He descobert la meravella del nuviatge
cristià i el misteri de reconèixer en la persona estimada el rostre de Crist.
Parlant de Déu als nens de l’escola. Parlant de l’alegria de ser cristià a les
persones que m’envoltaven.
I finalment, una de les lliçons més importants de la meva vida és
adonar-me’n i reconèixer que viure apassionadament i amb plenitud és estimar
amb un cor universal.
Però malgrat totes aquestes benediccions, semblava que no en tenia prou.
Res satisfeia de tot el meu cor. Constantment tenia la sensació d’estar
incomplerta, de necessitar quelcom més però no sabia què era.
I de sobte és va produir un canvi en la meva vida. Per raons que en aquell
moment s’escapaven del meu abast, el
futur que creia fet per a mi es va esvair. Creia que tenia un futur assegurat
més o menys, m’havia quedat sola i sense cap compromís de futur a la vista.
En aquell moment vaig experimentar en la meva pell el significat de
l’expressió: “Todo pasa por un porqué” Quina gran veritat, rés és accidental.
Va ser aquesta soledat extrema la pista indispensable per a resoldre
l’enigma que feia temps s’havia forjat en el meu interior.
I ben aviat vaig comprendre que el cor inquiet, la sensació de buidor i de
romandre incomplerta eren el fruit de buscar fora allò que des de ben petita
tenia en el meu interior.
Res del que em donava el món podia omplir el meu cor ja que sense
adonar-me’n del tot, el Senyor m’havia robat el cor. Crist era el primer de tot
i passava per davant de qualsevol cosa. Ho superava tot. Ell era la meva
prioritat. Era el meu enamorat, sens dubte.
El Senyor amb una delicadesa exquisida va anar preparant el meu cor per
acollir la plenitud de seu amor. Quantes llàgrimes de felicitat vessades davant
del sagrari. No m’ho podia creure del tot, semblava un somni.
Que curiosa és la vida. Fins fa ben poc, pensava que la vocació era només
per alguns, els més aventurers. Però ara vaig entenent que la vocació no és
tant una acció valenta de la persona, sinó una trobada cara a cara amb el teu
Amic. Jesús et va a buscar perquè et troba a faltar i t’enyora. No en té prou
de trobar-te de tant en tant a l’església. Desitja tenir la certesa que
deixaràs que entri en el teu cor per viure la teva vida amb tú.
No importa el que ens trobarem en el nostre pelegrinatge de la vida. Mentre
coneguis la meta i escullis una bona companyia, l’èxit està assegurat.
Doncs bé, estava clar que l’únic que podria saciar amb plenitud el meu cor
seria entregar la vida a Crist. Ser tota seva, ser la seva petita esposa. Ara
calia conèixer quina era la única manera de fer-ho per a mi.
La meva fita no és ésser consagrada sinó anar al cel. Però tots tenim ben
clar que no hi ha dues persones iguals i per tant, és impossible trobar dos
camins idèntics per anar al cel.
Podríem dir que allò que dona sentit al nostre cor, és a dir, la nostra
vocació és com el mapa únic i intransferible que du a cada persona al cel.
Les icones i dibuixos d’aquest mapa són les inquietuds, alegries, neguits
personals, és a dir, tot allò que tu ets i et defineixen.
Doncs bé, investigant algunes
congregacions religioses i coneixent el “meu mapa”, el Senyor em va mostrar que
em sentia identificada amb la manera d’estimar a Déu i als germans de la Beata
Teresa de Calcuta. Compartia les desitjos de la Mare Teresa de satisfer la “set
d’amor de Jesús”. Quina meravella poder estimar Jesús pels qui no l’estimen i
el deprecien.
La Mare Teresa va constituir inicialment l’ordre de las Missioneres de la
Caritat per atendre principalment les necessitats materials (aliments, higiene,
roba, etc.) dels més pobres d’entre els pobres. Més tard, el Senyor li va
mostrar que la seva Obra necessitava unes noves germanes que dediquessin més
hores a la contemplació i esdevinguessin els pulmons de l’orde. Les germanes
contemplatives atenent les necessitats de l’ànima dels més pobres, tot
acompanyant i portant llum i evangelitzant.
Vaig realitzar una experiència anomenada “comme and see” que es tracta
d’una curta estada de discerniment interior amb les Missioneres Actives i una
altre amb les Contemplatives. El Senyor en va mostrar que hem trobava com “peix
a l’aigua” en les contemplatives.
Ara a les portes d’entrar al convent haig de confessar que l’emoció
m’embriaga. Aquesta bogeria d’amor que està a punt de començar supera amb
escreix tots els meus somnis.
Sóc tant i tant feliç!!! M’he trobat amb l’Amic, amb el meu enamorat!!! Que
n’és de cert: “Soñar y os quedareis cortos” I això només ha fet que
començar!!!!
Marlen Rodríguez Gómez
ESA MARLENE COMO MOLA, SE MERECE UNA OLA!!
ResponderEliminarUn tsunamiiii
ResponderEliminar