S'ha actualitzat la pestanya de RIO 2013.

Símbolos de la JMJ



La cruz


La cruz de la JMJ quedó conocida con diferentes nombres: Cruz del Año Santo, Cruz del Jubileo, Cruz de la JMJ, Cruz Peregrina, y muchos la llaman Cruz de los Jóvenes porque ella fue entregada por el Papa Juan Pablo II a los jóvenes para que éstos la llevasen por todo el mundo, a todo los lugares y todo el tiempo.



La cruz de madera de 3,8 metros fue construida y colocada como símbolo de la fe católica, cerca del altar principal en la Basílica de San Pedro durante el Año Santo de la Redención (desde la Semana Santa de 1983 hasta la Semana Santa de 1984). Al finalizar aquel año, después de cerrar la Puerta Santa, el Papa Juan Pablo II dio esa cruz como un símbolo del amor de Cristo por la humanidad. Quienes la recibieron, en nombre de toda la juventud, fueron los jóvenes del Centro Juvenil Internacional San Lorenzo, en Roma). Éstas fueron las palabras del Papa en aquella oportunidad: "Mis queridos jóvenes, al concluir el Año Santo, yo les confío a ustedes el signo de este Año Jubilar: ¡la Cruz de Cristo! Llévenla por el mundo como una señal, como un símbolo del amor de Cristo por la humanidad, y anuncien a todos que solamente en la muerte y en la resurrección de Cristo podemos encontrar la salvación y la redención" (Su Santidad Juan Pablo II, Roma, 22 de abril de 2004).


Los jóvenes acogieron el deseo del Santo Padre. Desde 1984, la cruz de la JMJ peregrinó por el mundo, a través de Europa, más allá de la Cortina de Hierro, y hacia pueblos y localidades de las Américas, Asia, África y Australia, estando presente en cada celebración internacional de la Jornada Mundial de la Juventud. En 1994, la cruz comenzó un compromiso que, desde entonces, se convirtió en una tradición: su jornada anual por la diócesis del país sede de cada JMJ internacional, como un medio de preparación espiritual para el gran evento.

El icono de Nuestra Señora



En 2003, el Papa Juan Pablo II dio a los jóvenes un segundo símbolo de fe para ser llevado por el mundo, acompañando la cruz de la JMJ: el ícono de Nuestra Señora "Salus Populi Romani" una copia contemporánea de un antiguo y sagrado ícono encontrado en la primera y más grande basílica consagrada a María, la Madre de Dios en Occidente, Santa María la Mayor. "Hoy yo les confío a ustedes... el ícono de María. De ahora en adelante, él acompañará las Jornadas Mundiales de la Juventud, junto a la cruz. ¡Contemplen a Su Madre! Él será una señal, un signo de la presencia materna de María cercana a los jóvenes que son llamados, como el apóstol Juan, a acogerla en sus vidas" (Roma, 18ª Jornada Mundial de la Juventud, 2003).

Ens posem en marxa!

Passats uns mesos de la JMJ de Madrid, és el moment de posar-nos novament en camí vers la propera bogeria: Rio 2013.

Sabem que fer-se present en una JMJ no és tasca fàcil. Les dues edicions anteriors (Sidney 2008 i Madrid 2011) així ho testifiquen. Cal que tots posem lo millor de nosaltres mateixos! Encara que no hi anirem nedant com molts desitjeu bojament, tenim que començar a enraonar sobre el tema.

El proper dissabte, 28 d'abril a les 17,30. ens reunirem per primera vegada tots aquells joves que desitgin participar l'any vinent de les XXVIII Jornades Mundials. Poden també assistir a aquesta reunió els joves que l'any vinent faran 3er. d'ESO.


T'hi esperem!!!

Hora Santa d'Adoració

Et convidem tots els primers divendres de mes a una 

Hora Santa d'Adoració

Amb els joves de la parròquia, per començar a pareparar la JMJ de Rio que tindrà lloc al Juliol del 2013. Meditació, temps de silenci i pregaria, reserva i Santa Missa.

Convida als teus amics, encomana'ls i fes una estona d'oració personal amb el Senyor.

Divendres 13 d'abril de 7 a 8 de la tarda

Joves reunits a Rio per preparar la JMJ 2013

Activitats de Setmana Santa




Dijous sant: visita de monuments després de l'ofici de les 20:00. Divendres sant: veiem la película de "La passió" de Mel Gibson de 17:00 a 19:00. Dissabte: ROMIATGE, cal confirmar l'assistència per buscar cotxes!



Nivell C al bosc vertical!

Ahir dissabte varem organitzar una sortida al bosc vertical per universitaris, la veritat és que va ser una passada. Això de pujar-nos als arbres ens va agradar tant que no volíem baixar! Excepte, està clar, l'Álvaro Cuquerella que es va passar tota l'estona buscant dreceres per esquivar les parts més difícils.
També cal mencionar l'arribada triomfal dels germans Grandes a l'última tirolina que es va merèixer un aplaudiment multitudinari, i l'arribada passada per terra de l'Enric Buxeres i l'Ana Oriol que ens va fer riure com qui més!
També valia la pena veure l'Alícia girant a una espècie de pals penjant d'una corda, com diu l'Álvaro "la física actúa".





L'any que ve repetim!!!

És en la meva vocació on m’he trobat amb l’Amic, amb el meu enamorat!!!



Tot va començar a la passada Jornada Mundial de la Joventut a Sidney l’any 2008. Sí, enmig de la espectacular obra creadora i la naturalesa exòtica de les terres australianes, vaig descobrir el bon Amic Jesús.
Concretament en una meravellosa església de Melbourne en una llarga nit de vetlla al Santíssim Sagrament el Senyor va treure’m la vena que hem tapava els ulls. La vena era la meva autosuficiència, l’orgull, la vanitat, la manca d’humilitat... que m’impedien que m’adonés que Jesús havia estat des de sempre el meu millor Amic, fidel i inesperable.
Davant la Santa Hòstia les llàgrimes és van vessar. No era el primer cop que acompanyava Jesús Sagramentat. Però aquest cop era diferent ja que no contemplava Jesús com un personatge històric, sinó Jesús l’Amic a qui jo buscava sincerament sense saber que ja l’havia trobat.
Les llàgrimes no eren de tristesa, sinó d’alegria i d’admiració. Jesús era el meu amic que havia compartit amb mi cada alegria, dificultat i obstacle.
I immediatament, sorgia de dintre del cor la següent pregunta: Perquè no m’havia donat compte abans que Jesús era el meu bon Amic?
Davant la presència real de Jesús en la Custòdia, és ben difícil enganyar-se un mateix. Dins meu s’havia quina era la resposta. El meu cor desconfiat es tancava a la radicalitat de la Paraula del Senyor i a la força renovadora de la seva gràcia. En una paraula, es tractava de la por.
La por a viure amb plena coherència i sense esquerdes els ensenyaments de Jesús. Por a tot allò que hauria de canviar o renunciar en la vida. Por a descobrir el rostre amorós de Crist.
El Senyor esperava amb silenci el meu si. El meu si a Ell per deixar-lo entrar en el meu cor. Gràcies Senyor pel gran do de la llibertat, sense ella no podem estimar. Però quina responsabilitat més gran per l’home fer un bon ús de la llibertat, està en joc la seva felicitat.
Finalment, les jornades a Sidney, van concloure i vaig tornar a la vida quotidiana. Aquell any era un tant especial perquè havia acabat la carrera de dret i en breu començaria un màster i alhora, treballaria als matins a la Fargueta.
Els dies transcorrien amb absoluta normalitat i aparentment res no havia canviat. Però el meu cor estava transformat perquè m’havia trobat amb Crist. A partir d’ara, les estones d’oració eren trobades apassionades amb el meu Amic bo i fidel.
I així, de mica en mica, la gràcia de Déu rebuda a les Jornades de Sidney anava creixent i donant els seus fruits silenciosament. Si tú trobes un tresor, l’abandonaries? Estaries boig si ho fessis oi? Doncs Crist és el meu gran tresor i m’acompanyava allà on anava.
Jesús i jo fèiem plegats el camí diari. El Senyor em feia costat en la feina i a cada nen a qui donava de menjar, renyava o jugava amb ell, veia al meu bon Amic.
En els estudis m’esforçava per ser l’estudiant que a Jesús li agradaria. A casa li demanava que reproduís en la llar l’amor de la Sagrada Família. En les amigues, pregava perquè el Senyor abracés i estimés a les meves amigues perquè només Ell sabia donàr-li’s l’amor que els seus cors anhelaven. A l’Esplai cada dissabte em posava a les sabates d’un nen i lluitava per aprendre que només s’estima de debò quan es cuiden els petits detalls.
El temps passava i el Senyor a cada pas vessava en abundància la seva gràcia. Ara fent una ullada endarrere me’n adono de com he estat beneïda pel Senyor.
He conegut i he assaborit l’autèntica i compromesa amistat. Gaudint d’una sana, alegre i divertida joventut. He descobert la meravella del nuviatge cristià i el misteri de reconèixer en la persona estimada el rostre de Crist. Parlant de Déu als nens de l’escola. Parlant de l’alegria de ser cristià a les persones que m’envoltaven.
I finalment, una de les lliçons més importants de la meva vida és adonar-me’n i reconèixer que viure apassionadament i amb plenitud és estimar amb un cor universal.
Però malgrat totes aquestes benediccions, semblava que no en tenia prou. Res satisfeia de tot el meu cor. Constantment tenia la sensació d’estar incomplerta, de necessitar quelcom més però no sabia què era.
I de sobte és va produir un canvi en la meva vida. Per raons que en aquell moment  s’escapaven del meu abast, el futur que creia fet per a mi es va esvair. Creia que tenia un futur assegurat més o menys, m’havia quedat sola i sense cap compromís de futur a la vista.
En aquell moment vaig experimentar en la meva pell el significat de l’expressió: “Todo pasa por un porqué” Quina gran veritat, rés és accidental.
Va ser aquesta soledat extrema la pista indispensable per a resoldre l’enigma que feia temps s’havia forjat en el meu interior.
I ben aviat vaig comprendre que el cor inquiet, la sensació de buidor i de romandre incomplerta eren el fruit de buscar fora allò que des de ben petita tenia en el meu interior.
Res del que em donava el món podia omplir el meu cor ja que sense adonar-me’n del tot, el Senyor m’havia robat el cor. Crist era el primer de tot i passava per davant de qualsevol cosa. Ho superava tot. Ell era la meva prioritat. Era el meu enamorat, sens dubte.
El Senyor amb una delicadesa exquisida va anar preparant el meu cor per acollir la plenitud de seu amor. Quantes llàgrimes de felicitat vessades davant del sagrari. No m’ho podia creure del tot, semblava un somni.
Que curiosa és la vida. Fins fa ben poc, pensava que la vocació era només per alguns, els més aventurers. Però ara vaig entenent que la vocació no és tant una acció valenta de la persona, sinó una trobada cara a cara amb el teu Amic. Jesús et va a buscar perquè et troba a faltar i t’enyora. No en té prou de trobar-te de tant en tant a l’església. Desitja tenir la certesa que deixaràs que entri en el teu cor per viure la teva vida amb tú.
No importa el que ens trobarem en el nostre pelegrinatge de la vida. Mentre coneguis la meta i escullis una bona companyia, l’èxit està assegurat.
Doncs bé, estava clar que l’únic que podria saciar amb plenitud el meu cor seria entregar la vida a Crist. Ser tota seva, ser la seva petita esposa. Ara calia conèixer quina era la única manera de fer-ho per a mi.
La meva fita no és ésser consagrada sinó anar al cel. Però tots tenim ben clar que no hi ha dues persones iguals i per tant, és impossible trobar dos camins idèntics per anar al cel.
Podríem dir que allò que dona sentit al nostre cor, és a dir, la nostra vocació és com el mapa únic i intransferible que du a cada persona al cel.
Les icones i dibuixos d’aquest mapa són les inquietuds, alegries, neguits personals, és a dir, tot allò que tu ets i et defineixen.
Doncs bé,  investigant algunes congregacions religioses i coneixent el “meu mapa”, el Senyor em va mostrar que em sentia identificada amb la manera d’estimar a Déu i als germans de la Beata Teresa de Calcuta. Compartia les desitjos de la Mare Teresa de satisfer la “set d’amor de Jesús”. Quina meravella poder estimar Jesús pels qui no l’estimen i el deprecien.
La Mare Teresa va constituir inicialment l’ordre de las Missioneres de la Caritat per atendre principalment les necessitats materials (aliments, higiene, roba, etc.) dels més pobres d’entre els pobres. Més tard, el Senyor li va mostrar que la seva Obra necessitava unes noves germanes que dediquessin més hores a la contemplació i esdevinguessin els pulmons de l’orde. Les germanes contemplatives atenent les necessitats de l’ànima dels més pobres, tot acompanyant i portant llum i evangelitzant.
Vaig realitzar una experiència anomenada “comme and see” que es tracta d’una curta estada de discerniment interior amb les Missioneres Actives i una altre amb les Contemplatives. El Senyor en va mostrar que hem trobava com “peix a l’aigua” en les contemplatives.
Ara a les portes d’entrar al convent haig de confessar que l’emoció m’embriaga. Aquesta bogeria d’amor que està a punt de començar supera amb escreix tots els meus somnis.
Sóc tant i tant feliç!!! M’he trobat amb l’Amic, amb el meu enamorat!!! Que n’és de cert: “Soñar y os quedareis cortos” I això només ha fet que començar!!!!

Marlen Rodríguez Gómez

Esquiada nivell A i B

Aquest cap de setmana vam marxar d'esquiada el nivell A i B (amb els monitors). Va ésser una passada! Després de l'experiència frustrada de l'anterior, aquesta no podia fallar.

En total érem 89 persones repartides per cases particulars que ens van deixar algunes famílies. Encara que el fred ens va deixar mig congelats, això no va evitar que tots nosaltres baixéssim les pistes (uns amb més traça que altres) amb moltes ganes i aprofitant fins a l'últim moment. 

Alguns van començar tot just a esquiar amb nosaltres i ho vam passar molt bé ensenyant-los a fer les seves primeres baixades (i observant com es menjaven els arbres...), però tot plegat van acabar fent-ho força bé.

El menjar com sempre deliciós (bimbo amb embotit o galetes depen de la sort que tinguessis) i sopar a ca la Pepi on sempre ens cuiden tan i tan bé. A més aquest cop les furgos eren gegants i els conductors estaven orgullosos perquè semblava que conduïssin tancs de combat (podeu preguntar-li a la Wippy).

Moltes gràcies a tots els qui vareu fer possible aquesta sortida! 


Recés nivell C

El proper recés per nivell C (universitaris) serà del 24 al 26 de febrer, sortirem divendres a les 18:00h i tornarem diumenge a les 20:00h. El preu és de 100€.
Aneu-vos apuntant quan pogueu al doodle:

“Topoypadi” vs Roma II: un partido épico



Llevábamos toda la semana esperando el ansiado partido, con la escusa de bajar los turrones acumulados y la ilusión de batir al eterno rival. No cabe decir que teníamos la moral bien alta (al menos hasta que cayó el quinto gol, obra de Mn. Carlos, si bien recordamos). Pero la euforia nuestra no duró mucho, a los pocos minutos ya íbamos detrás en el marcador. Por mucho que duela decirlo, a pesar de los esfuerzos de nuestros brillantes jugadores, nos vimos superados por la superioridad física de Topoypadi (encarnada en la persona de Pablo Píckceps). El partido se desarrolló agradablemente, ya que todos estaban encantadísimos con la idea de desahogarse pasadas las Navidades. A pesar de las diversas e intensas acciones ofensivas de nuestro equipo, nuestra merecida recompensa no llegó hasta la segunda parte. Y no solo eso, además, tuvimos que ver cómo un sujeto (al cuál no vamos a nombrar para no convertirlo en héroe ni villano) marcó, prácticamente sin mirar la bola y desde una posición más que respetable, un gol por toda la escuadra. Concluimos: sabed “topoypadenses”  que nuestro ánimo ¡ha resurgido! Pues como reza el dicho: “Todos los caminos llevan a Roma”. Habrá revancha.



Fernando Gilabert y Alex Cavallar, orgullosos jugadores de Roma II