S'ha actualitzat la pestanya de RIO 2013.
És en la meva vocació on m’he trobat amb l’Amic, amb el meu enamorat!!!
Tot va començar a la passada Jornada Mundial de la
Joventut a Sidney l’any 2008. Sí, enmig de la espectacular obra creadora i la
naturalesa exòtica de les terres australianes, vaig descobrir el bon Amic
Jesús.
Concretament en una meravellosa església de Melbourne en una llarga nit de
vetlla al Santíssim Sagrament el Senyor va treure’m la vena que hem tapava els
ulls. La vena era la meva autosuficiència, l’orgull, la vanitat, la manca
d’humilitat... que m’impedien que m’adonés que Jesús havia estat des de sempre
el meu millor Amic, fidel i inesperable.
Davant la Santa Hòstia les llàgrimes és van vessar. No era el primer cop
que acompanyava Jesús Sagramentat. Però aquest cop era diferent ja que no
contemplava Jesús com un personatge històric, sinó Jesús l’Amic a qui jo
buscava sincerament sense saber que ja l’havia trobat.
Les llàgrimes no eren de tristesa, sinó d’alegria i d’admiració. Jesús era
el meu amic que havia compartit amb mi cada alegria, dificultat i obstacle.
I immediatament, sorgia de dintre del cor la següent pregunta: Perquè no
m’havia donat compte abans que Jesús era el meu bon Amic?
Davant la presència real de Jesús en la Custòdia, és ben difícil
enganyar-se un mateix. Dins meu s’havia quina era la resposta. El meu cor
desconfiat es tancava a la radicalitat de la Paraula del Senyor i a la força
renovadora de la seva gràcia. En una paraula, es tractava de la por.
La por a viure amb plena coherència i sense esquerdes els ensenyaments de
Jesús. Por a tot allò que hauria de canviar o renunciar en la vida. Por a
descobrir el rostre amorós de Crist.
El Senyor esperava amb silenci el meu si. El meu si a Ell per deixar-lo
entrar en el meu cor. Gràcies Senyor pel gran do de la llibertat, sense ella no
podem estimar. Però quina responsabilitat més gran per l’home fer un bon ús de
la llibertat, està en joc la seva felicitat.
Finalment, les jornades a Sidney, van concloure i vaig tornar a la vida
quotidiana. Aquell any era un tant especial perquè havia acabat la carrera de
dret i en breu començaria un màster i alhora, treballaria als matins a la
Fargueta.
Els dies transcorrien amb absoluta normalitat i aparentment res no havia
canviat. Però el meu cor estava transformat perquè m’havia trobat amb Crist. A
partir d’ara, les estones d’oració eren trobades apassionades amb el meu Amic
bo i fidel.
I així, de mica en mica, la gràcia de Déu rebuda a les Jornades de Sidney
anava creixent i donant els seus fruits silenciosament. Si tú trobes un tresor,
l’abandonaries? Estaries boig si ho fessis oi? Doncs Crist és el meu gran
tresor i m’acompanyava allà on anava.
Jesús i jo fèiem plegats el camí diari. El Senyor em feia costat en la
feina i a cada nen a qui donava de menjar, renyava o jugava amb ell, veia al
meu bon Amic.
En els estudis m’esforçava per ser l’estudiant que a Jesús li agradaria. A
casa li demanava que reproduís en la llar l’amor de la Sagrada Família. En les
amigues, pregava perquè el Senyor abracés i estimés a les meves amigues perquè
només Ell sabia donàr-li’s l’amor que els seus cors anhelaven. A l’Esplai cada
dissabte em posava a les sabates d’un nen i lluitava per aprendre que només
s’estima de debò quan es cuiden els petits detalls.
El temps passava i el Senyor a cada pas vessava en abundància la seva gràcia.
Ara fent una ullada endarrere me’n adono de com he estat beneïda pel Senyor.
He conegut i he assaborit l’autèntica i compromesa amistat. Gaudint d’una
sana, alegre i divertida joventut. He descobert la meravella del nuviatge
cristià i el misteri de reconèixer en la persona estimada el rostre de Crist.
Parlant de Déu als nens de l’escola. Parlant de l’alegria de ser cristià a les
persones que m’envoltaven.
I finalment, una de les lliçons més importants de la meva vida és
adonar-me’n i reconèixer que viure apassionadament i amb plenitud és estimar
amb un cor universal.
Però malgrat totes aquestes benediccions, semblava que no en tenia prou.
Res satisfeia de tot el meu cor. Constantment tenia la sensació d’estar
incomplerta, de necessitar quelcom més però no sabia què era.
I de sobte és va produir un canvi en la meva vida. Per raons que en aquell
moment s’escapaven del meu abast, el
futur que creia fet per a mi es va esvair. Creia que tenia un futur assegurat
més o menys, m’havia quedat sola i sense cap compromís de futur a la vista.
En aquell moment vaig experimentar en la meva pell el significat de
l’expressió: “Todo pasa por un porqué” Quina gran veritat, rés és accidental.
Va ser aquesta soledat extrema la pista indispensable per a resoldre
l’enigma que feia temps s’havia forjat en el meu interior.
I ben aviat vaig comprendre que el cor inquiet, la sensació de buidor i de
romandre incomplerta eren el fruit de buscar fora allò que des de ben petita
tenia en el meu interior.
Res del que em donava el món podia omplir el meu cor ja que sense
adonar-me’n del tot, el Senyor m’havia robat el cor. Crist era el primer de tot
i passava per davant de qualsevol cosa. Ho superava tot. Ell era la meva
prioritat. Era el meu enamorat, sens dubte.
El Senyor amb una delicadesa exquisida va anar preparant el meu cor per
acollir la plenitud de seu amor. Quantes llàgrimes de felicitat vessades davant
del sagrari. No m’ho podia creure del tot, semblava un somni.
Que curiosa és la vida. Fins fa ben poc, pensava que la vocació era només
per alguns, els més aventurers. Però ara vaig entenent que la vocació no és
tant una acció valenta de la persona, sinó una trobada cara a cara amb el teu
Amic. Jesús et va a buscar perquè et troba a faltar i t’enyora. No en té prou
de trobar-te de tant en tant a l’església. Desitja tenir la certesa que
deixaràs que entri en el teu cor per viure la teva vida amb tú.
No importa el que ens trobarem en el nostre pelegrinatge de la vida. Mentre
coneguis la meta i escullis una bona companyia, l’èxit està assegurat.
Doncs bé, estava clar que l’únic que podria saciar amb plenitud el meu cor
seria entregar la vida a Crist. Ser tota seva, ser la seva petita esposa. Ara
calia conèixer quina era la única manera de fer-ho per a mi.
La meva fita no és ésser consagrada sinó anar al cel. Però tots tenim ben
clar que no hi ha dues persones iguals i per tant, és impossible trobar dos
camins idèntics per anar al cel.
Podríem dir que allò que dona sentit al nostre cor, és a dir, la nostra
vocació és com el mapa únic i intransferible que du a cada persona al cel.
Les icones i dibuixos d’aquest mapa són les inquietuds, alegries, neguits
personals, és a dir, tot allò que tu ets i et defineixen.
Doncs bé, investigant algunes
congregacions religioses i coneixent el “meu mapa”, el Senyor em va mostrar que
em sentia identificada amb la manera d’estimar a Déu i als germans de la Beata
Teresa de Calcuta. Compartia les desitjos de la Mare Teresa de satisfer la “set
d’amor de Jesús”. Quina meravella poder estimar Jesús pels qui no l’estimen i
el deprecien.
La Mare Teresa va constituir inicialment l’ordre de las Missioneres de la
Caritat per atendre principalment les necessitats materials (aliments, higiene,
roba, etc.) dels més pobres d’entre els pobres. Més tard, el Senyor li va
mostrar que la seva Obra necessitava unes noves germanes que dediquessin més
hores a la contemplació i esdevinguessin els pulmons de l’orde. Les germanes
contemplatives atenent les necessitats de l’ànima dels més pobres, tot
acompanyant i portant llum i evangelitzant.
Vaig realitzar una experiència anomenada “comme and see” que es tracta
d’una curta estada de discerniment interior amb les Missioneres Actives i una
altre amb les Contemplatives. El Senyor en va mostrar que hem trobava com “peix
a l’aigua” en les contemplatives.
Ara a les portes d’entrar al convent haig de confessar que l’emoció
m’embriaga. Aquesta bogeria d’amor que està a punt de començar supera amb
escreix tots els meus somnis.
Sóc tant i tant feliç!!! M’he trobat amb l’Amic, amb el meu enamorat!!! Que
n’és de cert: “Soñar y os quedareis cortos” I això només ha fet que
començar!!!!
Marlen Rodríguez Gómez
Esquiada nivell A i B
Aquest cap de setmana vam marxar d'esquiada el nivell A i B (amb els monitors). Va ésser una passada! Després de l'experiència frustrada de l'anterior, aquesta no podia fallar.
En total érem 89 persones repartides per cases particulars que ens van deixar algunes famílies. Encara que el fred ens va deixar mig congelats, això no va evitar que tots nosaltres baixéssim les pistes (uns amb més traça que altres) amb moltes ganes i aprofitant fins a l'últim moment.
Alguns van començar tot just a esquiar amb nosaltres i ho vam passar molt bé ensenyant-los a fer les seves primeres baixades (i observant com es menjaven els arbres...), però tot plegat van acabar fent-ho força bé.
El menjar com sempre deliciós (bimbo amb embotit o galetes depen de la sort que tinguessis) i sopar a ca la Pepi on sempre ens cuiden tan i tan bé. A més aquest cop les furgos eren gegants i els conductors estaven orgullosos perquè semblava que conduïssin tancs de combat (podeu preguntar-li a la Wippy).
Moltes gràcies a tots els qui vareu fer possible aquesta sortida!
Recés nivell C
El proper recés per nivell C (universitaris) serà del 24 al 26 de febrer, sortirem divendres a les 18:00h i tornarem diumenge a les 20:00h. El preu és de 100€.
Aneu-vos apuntant quan pogueu al doodle:
Aneu-vos apuntant quan pogueu al doodle:
“Topoypadi” vs Roma II: un partido épico
Llevábamos toda la semana esperando el ansiado partido, con la escusa de bajar los turrones acumulados y la ilusión de batir al eterno rival. No cabe decir que teníamos la moral bien alta (al menos hasta que cayó el quinto gol, obra de Mn. Carlos, si bien recordamos). Pero la euforia nuestra no duró mucho, a los pocos minutos ya íbamos detrás en el marcador. Por mucho que duela decirlo, a pesar de los esfuerzos de nuestros brillantes jugadores, nos vimos superados por la superioridad física de Topoypadi (encarnada en la persona de Pablo Píckceps). El partido se desarrolló agradablemente, ya que todos estaban encantadísimos con la idea de desahogarse pasadas las Navidades. A pesar de las diversas e intensas acciones ofensivas de nuestro equipo, nuestra merecida recompensa no llegó hasta la segunda parte. Y no solo eso, además, tuvimos que ver cómo un sujeto (al cuál no vamos a nombrar para no convertirlo en héroe ni villano) marcó, prácticamente sin mirar la bola y desde una posición más que respetable, un gol por toda la escuadra. Concluimos: sabed “topoypadenses” que nuestro ánimo ¡ha resurgido! Pues como reza el dicho: “Todos los caminos llevan a Roma”. Habrá revancha.
Logo oficial JMJ
La muntanya més alta de color verd simbolitza el "Pan de Azúcar" una muntanya de roca granítica de la ciutat i també el seu símbol universal. A dintre seu trobem la creu que reforça el sentit del territori brasiler conegut com a "Tierra de Santa Cruz".
El color blau de la part de sota del Crist representa la costa i els colors verd i groc la bandera de Brasil.
![]() |
| Crist Redemptor de la ciutat |
![]() |
| Pan de Azúcar |
![]() |
| Bandera de Brasil |
Crónica de una semana inolvidable
La organización de la Jornada Mundial de la Juventud en Madrid ha presentado el siguiente documental sobre lo que fueron esos días, es un poco largo pero ¡vale la pena!
¡¡¡¿Se han vuelto locos?!!!
“Sí, andando”
“¿Desde Barcelona hasta Madrid?”
“Sí”
“¡¿Se han vuelto locos?!”
“Tal vez”
Este fue el diálogo que tuve con un amigo cuando me
explicó por primera vez el proyecto. Yo, como cientos de personas más, no me lo
podía creer... de Barcelona hasta Madrid andando... eso... ¡era una auténtica
locura! Eso fue lo primero que pensé. Lo segundo fue que esto era irrealizable,
lo tercero fue que yo no iba a ir. Pasó el tiempo y nadie más parecía querer
hablar de ello, así que yo me lavé las manos en el asunto y pasé una temporada
desentendiéndome del tema.
Pero llegó un día en el que me vino a los oídos que
el número de peregrinos que se apuntaban al proyecto era altísimo y seguía
creciendo como la espuma. Yo no me acababa de decidir... ¿ir andando? Entonces
me planteé que tal vez Cristo me estuviera dando una oportunidad. Siempre soñé
con ser un héroe, demostrar al mundo de lo que soy capaz por una causa... y me
percaté que era mi amigo, Jesús, el que me estaba dando esa oportunidad, así
que pensé: “¿Y yo por qué no voy a ir?” Así que más rápido que el viento me
inscribí, saqué mis fieles botas de peregrino, les quité el polvo y me puse a
entrenar.
Y llegó el día, el día de partir, el día de dejarlo
todo atrás salvo las escasa mudas de un peregrino, llegó el día de iniciar la
hazaña, llegó el día... el día de iniciar esta locura de viaje.
Los primeros días fueron realmente duros y lo único
que pensaba era: ”quiero volver a casa...”, “la de cosas que estaría haciendo
con mi súper-ordenador (Ojo, no tengo Facebook)...”, “quiero comer comida de mi
madre (aún y así, la de Alessa era bastante buena)...”, “cuándo se acaba
esto...” y, el pensamiento que más se paseaba por mi cabeza era éste: “¿POR QUÉ
ME INSCRIBÍ?”
Pero fueron sucediendo los días y el caminar empezó
a gustarme, se estableció una agradable rutina de
dormir-andar-andar-rosario-ducha-meditación-misa-cena-dormir. Descubrí que se
podía vivir feliz sin tantas y tantas cosas que tenemos hoy en día, y que sólo
bastaba Cristo. También me di cuenta de lo valioso que es el darse a los demás:
cada vez que hacía un pequeño acto de servicio, por muy pequeño que fuera, me
iba llenando de felicidad.
Pero aún y así, había algo en mí que se resistía a
cambiar, ese algo me hacía comprobar una
y otra vez cuántas etapas quedaban por recorrer antes de volver a casa, ese
algo me hizo perder los nervios más de una vez y volverme egoísta. Me
preguntaba: ¿Por qué no se fijan más en mí? Yo me merezco algo más que esto...
Entonces, llegamos a Zaragoza. ¡Qué alegría volver a
ver a mis padres de nuevo! Fue una jornada estupenda, y creo que los PSP
(Peregrinos Sin Padres) también se lo pasaron bastante bien. Casi al ocaso de
ese encuentro recordé las palabras del mossèn: “Si alguien se da cuenta de que
esto no es lo suyo, que me lo diga y podrá volver con sus padres”. Era mi
oportunidad... para abandonar esta locura y volver a la comodidad y la calidez
del hogar.
Pero me negué, como hicieron con valentía todos los
peregrinos. Si habíamos llegado hasta Zaragoza habiendo pasado penurias en los
Monegros y, en general, en todas aquellas etapas en las que no se vislumbraba
el final... ¿íbamos a abandonar en la recta final? ¡No!
Seguimos caminado junto a los nuevos peregrinos. El
andar no se hizo más fácil, es más, tuve la sensación de que se complicó una
barbaridad. Volví a notar que mis fuerzas desfallecían. Y noté que se libraba
un fiero combate en mi interior. Era como si dos fieros dragones peleaban entre
sí, uno de ellos, negro y muy fuerte, me decía que yo no podía acabar ese
camino, que no era capaz, que era un blando y que abandonase cuanto antes. El
blanco, flacucho y con pinta de estar cansado se percataba que no iba a ganar
ese combate, pero se levantaba una y otra vez aunque fuera sólo para hacerme
saber que podía hacerlo, que los jóvenes podemos más de lo que la sociedad nos
hace creer, que me había comprometido a cumplir con esta hazaña...
Y comprendí el motivo de esta locura.
No era una locura... ¡¡era una locura de amor por
Cristo!!
No me había dado cuenta, pero Cristo se había
querido meter dentro de mí desde el principio del camino, pero mi egoísmo, mis
preocupaciones y mi negligencia se lo impedían.
Entonces, de Él saqué la fuerza, lancé unos gritos
de ánimo al dragón blanco y le hice ganar la batalla, hice una lista de todas
mis preocupaciones y me di cuenta de que todas y cada una de ellas eran
completamente absurdas ¿qué más me daba el no poder salir a un escenario y
ganarme unos aplausos si yo era un Hijo de Dios?
Con algo de vergüenza reconozco que, si cambié en el
algo, fue hacia la recta final del camino, me di cuenta del amor que Dios me
tenía y de lo poco que yo le había correspondido. Me percaté de lo falso que
había sido con él y de lo mucho que él me quería. Y decidí dejar que él entrara
en mi vida, pidiéndole auxilio ya que yo soy poca cosa y sin él no puedo.
Por fin, llegó el día en el que llegamos a la
penúltima etapa, la de llegar al hotel. Considero que fue la más complicada
porque no vislumbrábamos la meta. Al principio de esta etapa, pensé que sería
un paseo, pero el hotel no llegaba nunca. Traté de mantener viva la llama de la
esperanza pero mis pensamientos se volvieron inconexos y contradictorios. Me
fallaban las piernas y noté cómo el dragón negro del egoísmo volvía a reaparecer.
Miré a mi alrededor: ¡cuántos peregrinos tenían esa misma lucha interior!
Muchos de ellos seguro que ya habrían vencido y yo me veía incapaz, como tantos
otros.
Pero lo logramos, nos pusimos en manos del Señor y
llegamos al hotel.
Fue una llegada espectacular, fue la mejor
celebración de mi vida, mucho mejor que celebrar la victoria de la Champions
del Barça frente al Manchester. ¡Lo habíamos logrado! No podíamos dejar de
sonreír y pegar saltos. Pero lo mejor aún estaba por llegar.
Ahora recuerdo con mucha emoción cómo vivimos las
Jornadas Mundiales de la Juventud, gritando y cantando con el sucesor de San
Pedro: el Papa Benedicto XVI. Yo al principio pensaba que él sería un Papa
incapaz de seguir a los más jóvenes, pero comprobé que, a pesar de que su
cuerpo físico estaba gastado, su corazón era el de un auténtico joven.
Y esa noche en Cuatro Vientos fue memorable, ahí, en
medio de la tormenta, comprendí el motivo del lema de las Jornadas: Firmes en
la fe. En mi opinión, el más adecuado (el himno no tanto: fiiiiirmes en la
FÉ... fiiiiirmes en la FÉ).
Una de las cosas que más me sorprendió fue la
firmeza que mostramos todos frente a la adversidad, llegué a pensar que íbamos
a huir como ratas, pero nuestra fe y nuestro amor era mucho más fuerte que un par
de gotas de agua y soplidos de viento.
Y lo más importante, la eucaristía. Pero permitidme
escribirla en mayúscula: EUCARISTÍA. Esa misa la viví como nunca había hecho.
Realmente, fui consciente de que Cristo estaba ahí, en la EUCARISTÍA, para
darse a nosotros, ¡nosotros! ¡Nosotros, unos pecadores! ¡Hay que estar loco
para hacer algo así!
Es que Cristo está loco. Loco de amor.
Bueno, la verdad es que espero impaciente cuál será
la próxima locura: ¿Barcelona-Rio de Janeiro nadando? No creo... pero he visto
al mossén preparando unos bañadores especiales para las jornadas.
Después de esta
aventuraza, no me importaría, la verdad.
Álvaro Trius
Béjar
Xerrada de grafologia
El passat dissabte 28 de gener, tant els nois i noies de nivell A com el nivell B varen assistir a una xerrada molt interessant sobre grafologia donada per la Mireia Hernández.
Primer ens va introduïr a la seva feina i ens va relatar alguns encàrrecs que li han fet al llarg de la seva carrera, des de la identifiació de firmes de pintors fins a peritatge judicial. Després va arribar el torn de preguntes, on ens va explicar alguns aspectes concrets sobre el tipus de lletra, les diferents zones del paper al escriure i el significat d'algunes lletres en concret. Tot plegat va ser una xerrada on varem aprendre una pila de coses noves i encara i així haguéssim volgut fer-li un munt de preguntes més!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)




